Per al bon funcionament de la Unió Monetària Europea (la zona euro) calen encara reformes importants. Això es va veure clar en el període 2010-2012, quan la crisi del deute públic va esdevenir una veritable crisi existencial de la moneda europea, posant en perill l’evolució de l’economia, milions de llocs de treball, el benestar de la població i, fins i tot, la mateixa existència de la moneda única europea.

Les més importants d’aquestes reformes eren una major integració financera i fiscal. La unió bancària no està acabada, però s’ha avançat el suficient com per no ser un problema urgent. Malauradament, pel que fa a la integració fiscal gairebé tot està per fer.

La integració fiscal entre els països que comparteixen una moneda única és necessària per fer front al que la teoria econòmica anomena shocks asimètrics: quan es produeix una recessió econòmica en un país de la zona, i la resta segueixen creixent amb normalitat. En formar part de la moneda única, el govern d’aquest país ha perdut alguns dels instruments dels quals tradicionalment disposava per fer front a aquesta recessió. No té un banc central propi que pugui abaixar el tipus d’interès oficial o fer d’altres polítiques monetària menys convencionals per tal d’augmentar el flux de crèdit cap a famílies i empreses per estimular el consum i la inversió empresarial. No pot depreciar la seva moneda per afavorir les exportacions i atreure més turistes. Pot fer algunes polítiques fiscals expansives, augmentant la despesa pública o reduint alguns impostos, però el marge de maniobra és molt reduït. Hi ha compromisos a nivell europeu que limiten el volum de dèficit públic que es pot crear amb aquestes mesures. I l’incompliment dels compromisos comporta penalitzacions que perjudiquen l’evolució de l’economia. La teoria ens diu que un grup de països amb shocks asimètrics molt freqüents no haurien de compartir moneda. A la zona euro no són freqüents, però inclús si aquests es donen amb poca freqüència, la probabilitat mai és zero.

Per assolir una major integració fiscal hi hauria diferents opcions, però sembla que la que té més possibilitats de prosperar és la creació d’un fons de contingència (Rainy-Day Fund). Es tracta d’un fons al qual tots els països aporten diners cada any, en funció del PIB de cadascun. En cas que un país entri en recessió, de manera temporal, podrà rebre diners procedents del fons, que li permetin finançar les activitats del sector públic, sense veure’s obligat a implementar retallades de la despesa pública, que enmig d’una recessió fan que aquesta sigui més profunda i duradora. Es tracta, doncs, d’una manera de compartir riscos (risk-sharing). Un mecanisme d’aquest estil és funcional i acceptat per tots els participants si aquests tenen la impressió que la probabilitat que cada país hagi de treure diners del fons és molt similar a la dels altres. Si no és així, els governs i la població dels països que gairebé mai necessitin demanar diners als fons estarien realitzant una subvenció cap als països que en reben amb més freqüència. Això es pot percebre com quelcom injust. Inclús ineficient. Un país que pogués rebre sovint diners procedents del fons no tindria incentius a corregir aquelles debilitats de la seva economia que fan que entri en recessió amb més freqüència. No faria les reformes estructurals necessàries per millorar la seva productivitat i, per tant, la seva capacitat de produir béns i serveis de manera més eficient. I aquesta és actualment una primera qüestió clau. Les opinions públiques dels països amb economies més fortes desconfien dels governs dels països menys forts. Per solucionar el problema cal dissenyar unes normes a priori que tots els països haurien de complir obligatòriament. I que, per tant, algú hauria de supervisar. Aquesta és la segona part del problema, perquè les normes i la supervisió suposen una pèrdua de sobirania fiscal. I per definició els governs no volen perdre sobirania fiscal perquè aquesta és sinònim de poder. D’una banda hi ha un problema d’incentius i, de l’altra, una disjuntiva entre seguretat econòmica i sobirania fiscal.

Els darrers dos anys ha estat impossible arribar a un acord per dissenyar aquest fons, que periodísticament tendim a anomenar “un veritable pressupost europeu”. Legalment es va crear fa gairebé un any, però amb una quantitat assignada de diners només simbòlica. Les reunions tècniques de l’euro-grup portades a terme la setmana passada no van conduir a cap acord sobre el volum final que aquest fons ha de tenir. Tampoc hi ha acord sobre els mitjans que haurien d’utilitzar-se per finançar-lo ni, en realitat, sobre el possible destí dels diners quan un país necessiti ajut. Totes les qüestions importants resten obertes. Però la dificultat per tirar endavant el projecte no ens ha de fer oblidar la seva importància. Si en arribar la propera recessió important no existeix un mecanisme d’aquest estil, la crisi serà més greu i podria posar en perill una altra vegada l’existència de la moneda única europea.