Aquest contingut està relacionat amb les següents etiquetes:

El pacte verd europeu

  • Departament d'Economia, Finances i Comptabilitat
    Professor Titular
  • ESADEgov - Centre de Governança Pública
    Colaborador investigación en CCI
El Punt Avui
16 de gener de 2020

COMPARTIR

En el seu discurs de comiat com a president del BCE, Mario Draghi va assenyalar que les polítiques monetàries expansives que porten anys utilitzant-se cada vegada són menys útils per estimular l’activitat econòmica i que cal complementar-les amb polítiques fiscals expansives. Altres grans bancs centrals de l’economia mundial han expressat una opinió similar.

Les polítiques monetàries no convencionals han estat útils com a mesures extraordinàries per fer front a situacions excepcionals: la gran crisi provocada pel sector financer el 2008-2010 i la crisi del deute públic a la zona euro el període 2010-2012. Un dels avantatges d’aquestes mesures és que fan baixar els tipus d’interès fins a un nivell molt baix, pràcticament zero, i amb això minimitzen el cost d’emetre el deute públic necessari per finançar augments de la despesa pública, és a dir, per fer polítiques fiscals expansives. Aquesta oportunitat ha estat àmpliament utilitzada als Estats Units o al Japó. En canvi, Europa s’hi ha mostrat molt reticent.

Idealment, els augments de la despesa pública caldria adreçar-los a projectes d’inversió pública que tinguin un impacte positiu sobre la capacitat de creixement de l’economia a mitjà i a llarg termini. El repte més important al qual s’enfronta l’economia global és el plantejat pel canvi climàtic i per la necessitat d’adequar l’economia a aquest nou escenari. Van en augment les veus que demanen un gran pacte verd (Green New Deal), és a dir, un pla d’inversió pública per dirigir la transformació cap a una economia més sostenible i respectuosa amb el medi ambient i el clima.

Es tracta d’un repte especialment difícil per a Europa i per a la zona euro. Mentre la política monetària la decideix de manera centralitzada el BCE, la política fiscal és responsabilitat dels govern dels respectius països, cadascun amb la seva agenda i prioritats pròpies. I també amb restriccions diverses, ja que alguns països es troben fortament limitats pels compromisos adquirits en el marc del pacte d’estabilitat que controla el volum del dèficit i de l’endeutament públic de cada país.

Els països de la ZE amb un menor endeutament públic són els que tenen més marge de maniobra per portar a terme polítiques fiscals expansives. És el cas d’Alemanya, Àustria, els Països Baixos i Finlàndia. El Consell Fiscal Europeu del mes de juny passat ja els va aconsellar de moure’s en aquesta direcció. Però els països de l’anomenada perifèria tenen menys marge. Per aquesta raó, un pla d’abast europeu, amb finançament i direcció d’abast supranacional, pot resultar un gran ajut. És en aquest context que la Comissió Europea, el desembre passat, va anunciar la posada en marxa d’un pacte verd europeu per a la lluita contra el canvi climàtic, que té per objectiu aconseguir que l’economia de la Unió Europea assoleixi la neutralitat climàtica l’any 2050.

S’han anunciat les principals línies d’actuació. Un àmbit prioritari és el sector energètic. Cal promoure la seva descarbonització, desenvolupant un sector elèctric basat en les energies renovables, aprofitant millor el gran potencial de l’energia eòlica generada al mar, promovent la digitalització i la interconnexió de tot el sector i impulsant l’eficiència energètica en tots els àmbits.

També el sector industrial haurà de millorar la seva sostenibilitat. Serà vital una política industrial basada en l’economia circular i una estratègia de productes sostenibles que doni prioritat a la reducció i reutilització de materials al davant del reciclatge. També caldrà descarbonitzar sectors industrials amb un gran consum energètic com són el de l’acer i el del ciment. Altres àmbits d’actuació són la posada en marxa d’un pla de renovació en el sector de la construcció per millorar l’eficiència energètica dels edificis, el desplegament de sistemes més nets de transport públic i privat, la promoció d’una cadena alimentària més sostenible o les mesures per reduir ràpidament la contaminació.

La primera xifra esmentada per assolir aquests objectius tan ambiciosos ha estat un bilió d’euros. I aquí apareix una gran dificultat. Els pressupostos dels estats difícilment podran mobilitzar una quantitat de diners tan gran. Es poden fer servir institucions ja existents, com el Banc Europeu d’Inversió, però resulta evident que caldrà dissenyar algun instrument financer per sostenir específicament un pla d’aquesta magnitud. Algun tipus de pressupost conjunt de tots els països. I, a Europa, els pressupostos conjunts són sempre una dificultat.

+