A la segona meitat del 2018 l’economia global va veure com es debilitava el creixement després dels dos anys anteriors. Els primers mesos d’aquest 2019 semblava que podia recuperar l’impuls, gràcies a la treva en la guerra comercial entre els Estats Units i Xina i a un clima més tranquil en els financers, però les dades tornen a mostrar una moderació del creixement pel que queda d’aquest 2019.

Això és especialment cert per als països desenvolupats, que veuen com la seva taxa de creixement va convergint a la taxa potencial, que és inferior a la que s’observava abans de la Gran Recessió del 2009. Entre les economies avançades, els Estats Units són la que més creix, per sobre del 2% i amb un a taxa d’atur del 3,8%, a nivells històricament baixos. L’economia de la Zona Euro creixerà una mica per sota de 1,5%. La debilitat de les exportacions i del consum intern farà baixar el creixement d’Alemanya per sota del 1% i a França unes poques dècimes per sobre. A Itàlia els problemes amb la prima de risc i la incertesa política redueixen el creixement fins a prop del 0%, al caire de la recessió. Les economies de la perifèria estan tancant els seus gaps de producció. Espanya, Portugal i Grècia creixen lleugerament per sobre del 2% i, especialment, Irlanda creix un 4%. Les dificultats i incerteses associades al Brexit redueixen el creixement del Regne Unit fins a l’1%.

Entre les economies en desenvolupament, la de Xina, pels problemes derivats de la guerra comercial, creixerà sols unes dècimes per sobre del 6%. Les economies del Sud-est asiàtic mostren bones xifres, però si Xina es frenés per sota del 6% també experimentarien problemes. Especialment bé evoluciona l’economia de la Índia, que creixerà un 7%. A Llatinoamèrica  Brasil

Amb aquest panorama de fons, hi ha diversos factors de risc que podrien empitjorar les xifres. El primer és un enduriment de la guerra comercial. La guerra comercial perjudica a l’economia degut a la caiguda del comerç internacional però també per la incertesa que introdueix. La incertesa afecta les decisions de compra de béns d’equip per part de les empreses i, per tant, debilita la evolució de la demanda i la producció. Pot semblar que la racionalitat hauria de fer que la guerra comercial no anés molt més enllà, perquè perjudica, en major o menor mesura, a tots els implicats. Però, a hores d’ara, resulta evident que la raó última per la qual l’administració Trump va iniciar aquesta guerra comercial és per conservar i enfortir l’hegemonia tecnològica a les properes dècades, tant en el terreny econòmic com en el militar. Per aquesta raó, en el futur poden prendre decisions que no puguin ser explicades per motius estrictament comercials.

Una altra font d’inestabilitat son algunes vulnerabilitats en el sector financer global. Alguns bancs centrals han respost a la guerra comercial implementant mesures expansives que en compensin l’efecte recessiu. El BCE ha anunciat que mantindrà els tipus a un nivell baix fins al 2020 i ha posat a disposició dels bancs mecanismes de refinançament per mantenir la liquiditat elevada. La Reserva Federal ha alentit la pauta d’augment dels tipus d’interès i està estudiant, inclús, la possibilitat de fer alguna retallada. El banc central de Xina ha modificat la regulació financera per afavorir el crèdit a les empreses. Són mesures adequades per estimular el creixement a curt termini, però que a mitjà termini poden posar en perill la solvència del sector financer. En alguns cassos suposa tirar enrere algunes de les reformes introduïdes els darrers anys per millorar-ne l’estabilitat. Quan arriba una recessió, la mala salut del sistema financer n’amplifica i propaga els efectes.

A la Unió Europea els riscos són bàsicament polítics. Si la sortida del Regne Unit de la UE no és ordenada se’n veuran afectats els fluxos comercials però també els fluxos financers. El primer punt perjudicaria especialment l’economia britànica, però el segon estendria els seus efectes a totes les economies europees. Però la pitjor conseqüència d’aquest hard brexit seria que se’n ressentiran les relacions polítiques entre governs i països. El manteniment d’un marc de cooperació política entre els governs és indispensable per portar a terme una sèrie de reformes que són imprescindibles per al bon funcionament de la Zona Euro. Cal finalitzar la Unió Bancària creant un fons comú de garantia de dipòsits. Cal avençar cap a una més gran integració fiscal, creant algun instrument que permeti ajudar temporalment a un país amb problemes, ja sigui creant un Fons Europeu de contingència o mitjançant la provisió conjunta d’algun servei públic, com per exemple el subsidi d’atur. Si aquestes reformes no es fan, quan arribi un futura recessió, per moderada que sigui, podria generar una crisis de deute públic i problemes existencials com els que es van observar al període 2010-2012.