Butlletí de l'Institut de Governança i Direcció Pública d'ESADE Castellano | English
Mals i cures de la contractació pública: normes i relacions

Els governs d’arreu del món compren en l'actualitat, de manera rutinària, moltes coses a la indústria. Algunes d'aquestes coses són productes senzills, com ara els clips, fàcils de descriure i de fabricar; d’altres són productes complexos, com els sistemes d'armament, difícils de descriure i de produir. Massa sovint els organismes governamentals aborden l'adquisició de productes complexos com si compressin productes més senzills. Comprar un sistema d'armament no és pas el mateix que comprar clips.

30/06/2012 - Trevor Brown, Matthew Potoski i David Van Slyke

Aquesta diagnosi errònia de la transacció sovint porta a un dels dos enfocaments d'adquisició simplificats: la dependència de les normes o la dependència de les relacions. En l'enfocament normatiu, el govern dóna per fet que pot descriure amb claredat totes les característiques i els atributs dels productes que vol comprar i redacta un contracte molt detallat que cobreix la transacció tant com és possible. Per comprar un producte de qualitat, el govern necessita fer un seguit de passos fàcils de seguir per tal d’escriure totes les normes que guiaran el comprador i el venedor en una transacció avantatjosa per a tots dos, és a dir, pagaments al venedor per sobre dels costos requerits per produir el producte i un producte lliurat a temps i dins del pressupost que compleixi les necessitats de rendiment de l'Administració. 

En l'enfocament relacional, el govern pressuposa que els proveïdors són socis dignes de confiança que tenen els interessos de l'Administració en el punt de mira i la voluntat d'oferir un bon producte, encara que sigui simplement pel fet que fer-ho és un bon negoci per a ells. En lloc de preocupar-se per redactar un contracte que especifiqui exactament cada detall del producte i com es construirà, el govern exposa el que vol que faci el producte (p. ex., organitzar documents), les seves capacitats i qualitats (p. ex., organitzar uns 20 documents a baix cost) i aleshores dependrà de la creativitat i de l’experiència del venedor per subministrar un producte que satisfaci les seves necessitats (per exemple, tatxan! un clip!). Podria semblar que els dos enfocaments de la contractació impliquen que el govern o bé s'ha de comprometre totalment per escrit en un contracte detallat per aconseguir el que vol, o bé desvincular-se’n i confiar que el venedor aporti un producte que encaixi amb els seus objectius. En tots dos enfocaments, el supòsit és que els mercats disciplinen els venedors perquè ofereixin un bon acompliment. Si el producte no compleix les especificacions del contracte o no satisfà el que vol el govern (p. ex., els clips se segueixen trencant), l'Administració pot trobar ràpidament un substitut, i la reputació del proveïdor com a bon soci comercial resulta danyada. 

Quan es tracta de comprar productes complexos, cadascun d'aquests enfocaments té els seus punts febles. En el cas de l'enfocament normatiu, el problema deriva del fet que aquests tipus de productes són tan complexos que és massa difícil relacionar-ne tots els detalls en un contracte. Hi ha tantes parts en moviment i tants paràmetres d’acompliment que no hi ha forma de redactar un contracte que resolgui totes les ambigüitats del producte. Posem el cas de la Guàrdia Costanera dels Estats Units, un organisme federal que a principis de l’any 2000 es disposava a comprar una nova flota d'actius per substituir les seves embarcacions i mitjans aeris obsolets. La Guàrdia Costanera coneixia les seves missions. Era responsable de la seguretat marítima i d'impedir als contrabandistes el transport il·lícit de persones i béns als Estats Units. Però hi havia enfocaments diferents per assolir aquests objectius, amb equilibris entre ells que tenien conseqüències importants per al tipus de flota que la Guàrdia Costanera compraria. Havia d’abordar el problema amb una gran flota de petites llanxes petites, ràpides i més barates, o amb un grapat de vaixells més grans, més duradors i cars que poguessin romandre més temps al mar? Potser s’hauria de centrar més en avions i helicòpters. L'enfocament normatiu fracassa davant aquests equilibris complexos i situacions desconegudes, perquè l'especificació dels requisits del producte ha d'esperar fins que el govern hagi tingut l'oportunitat de considerar les opcions diferents, i tant de bo innovadores, que la indústria pugui oferir. Si les llanxes més ràpides serien millors o no per a la Guàrdia Costanera no se sabria fins que la indústria i aquesta institució poguessin estudiar el problema i calcular la relació entre velocitat i cost dels vaixells dissenyats a mida de les necessitats úniques de la Guàrdia Costanera. Redactar un contracte detallat senzillament no és pràctic, perquè hi ha massa paràmetres d'acompliment amb massa equilibris entre ells. 

L'enfocament relacional de la contractació, però, també pot ser problemàtic en aquestes situacions. És probable que el proveïdor tingui dificultats per conèixer les preferències del govern, quins productes satisfarien les necessitats de l'Administració i quins en serien els objectius, així com quant estaria disposada a pagar per aquests productes. Si la Guàrdia Costanera no sap si li seria més útil tenir més avions o més vaixells, no és estrany que un proveïdor desconegui la resposta fins que estudiï seriosament la qüestió. És probable que al govern li resulti difícil determinar què pot fer el proveïdor per satisfer les seves necessitats i quin cost tindria. Pot la indústria crear un sistema de vaixells i d’avions que pugui trencar el gel i també interceptar els contrabandistes al mar a un preu assequible? Afrontant les incerteses sobre el producte i les preferències, les capacitats i els recursos de l'altra part, cada part pot fer passos que serveixin als seus propis interessos però que perjudiquin els de l'altra part. El proveïdor pot cobrar a l'Administració per productes que no necessita i l'Administració pot esprémer el proveïdor rebutjant pagar-li per característiques de productes que afirma no necessitar i no haver demanat mai. La disciplina de mercat és probable que sigui més feble en aquestes situacions, perquè el govern i el proveïdor no poden rescindir fàcilment un contracte en el cas que l'altra part no compleixi amb les expectatives que s’hi havien dipositat. Celebrar una transacció en aquestes circumstàncies significa fer un acte de fe i confiar que l'altra part obrarà segons l'esperit del parternariat.     

En lloc d'afrontar una elecció discreta entre un contracte basat en normes i un contracte basat en relacions −cap dels quals no encaixa bé per si mateix amb l'adquisició de productes complexos− hi ha maneres de combinar-ne els punts forts i evitar-ne les dificultats. Si la complexitat del producte exclou especificar-ne totes les normes i les disposicions en un contracte, la resposta no és renunciar-hi i limitar-se a confiar en els incentius del mercat i en el proveïdor, sinó centrar-se en les normes particulars que reforçaran al màxim el contracte i que produiran resultats avantatjosos per a les parts. Els governs poden redactar normes de contractació més eficaces per a productes complexos, normes que promouen un comportament cooperatiu i desanimen conductes perjudicials de les dues parts en les àrees en què el contracte no pot especificar exactament el que es produirà. Alhora, els governs i els proveïdors poden prendre mesures simultàniament per construir una relació cooperativa i flexible en el moment d'adquirir un producte complex. Per exemple, els intercanvis de productes complexos que requereixen interaccions repetides entre l'Administració i el proveïdor, i que aporten transparència a les accions de cada part tendeixen a centrar l'atenció de cada part en el seu propi comportament. Hi ha més probabilitats que tant el govern com el proveïdor es preocupin per com l'altra part, així com d’altres compradors i venedors potencials, els tractaran en el futur. Aquests tipus d'acords promouen relacions de cooperació.

Això no vol dir que dissenyar normes correctes i estructurar relacions adequades garanteixi uns resultats positius. Les coses encara poden sortir malament quan es tracta de comprar un producte complex, i de vegades hi surten. En canvi, l'elaboració de normes apropiades i l'estructuració de relacions correctes milloren les possibilitats d'un intercanvi en què totes dues parts hi surtin guanyant.

 


Trevor Brown és professor titular i director adjunt d'Afers Acadèmics i Recerca a la John Glenn School of Public Affairs, The Ohio State University. Matthew Potoski és professor titular a la Bren School of Environmental Science and Management, University of California, Santa Bàrbara. David Van Slyke és professor titular d'Administració pública al Departament d'Administració pública de la Maxwell School of Citizenship and Public Service, Syracuse University (EUA).

 

 

Imprimir | Enviar a un amic | _COMPARTIR | Sense comentaris | Què és RSS?



 Introduir Comentari
Nom* Cognoms*
Comentari*
captcha
ENVIAR
ENVIAR  ENVIAR  ENVIAR
ENVIAR
ESBORRAR
ESBORRAR  ESBORRAR  ESBORRAR
ESBORRAR
Subscripcions
Vull rebre PUBLIC
Vull donar-me'n de baixa
Enviar
Enviar  Enviar  Enviar
Enviar
Partners
Promotors:
Free access to PUBLIC 50 Book
Executive Master in Public Administration (EMPA)
© ESADE | Av. Pedralbes 60-62, 08034 Barcelona | (+34) 932.806.162 | ISSN 2013-2506 | Resolució òptima 1280x1024 Avís legal | Política de privacitat