Butlletí de l'Institut de Governança i Direcció Pública d'ESADE Castellano | English
Què es pot aprendre de l'experiència a l'Amèrica Llatina?
Un directiu d'una gran empresa espanyola em va explicar el seu principal aprenentatge a l¿Amèrica Llatina: ¿Mai no hi tornaré a invertir per 40 anys. No hi compraré res al comptat. Un cop has pagat, ja has begut oli: és la gran lliçó que hi he après. La memòria és fràgil. Quant dura el pagament a la bestreta? Una generació? Hauria de ser més com una hipoteca: pagar a poc a poc a mesura que s¿hi viu. Actualment el joc és loose-loose; amb l'esquema d'hipoteca, es convertiria en win-win¿. El que suggereix aquest directiu és establir un esquema de col·laboració nou en què tots hi surtin guanyant. Com?
19/12/2005 - Pedro Parada

 

Primer, un gran problema que ara mateix afronten les nostres empreses és la temptació que senten els governs populistes o febles pressionats pel descontentament social de retrocedir en el procés de reformes estructurals com ara la privatització. Tenen un ¿deute social¿ important i no disposen de recursos per plantar cara a les inversions necessàries.

Un dels principals motius per privatitzar els serveis públics (l¿àmbit en què han aterrat les grans empreses espanyoles) va ser la millora de l¿eficiència tant en la gestió com en la inversió necessàries per mantenir certs estàndards. Tanmateix, hi havia un altre motiu: fer un salt important en la inversió social amb els diners recaptats per la venda. Es volia fer aquest salt per mitjà de la reducció dels índexs de pobresa o la creació de les condicions per aconseguir-ho. Per exemple, educació, en el primer cas, i carreteres, en el segon. Semblava lògic. Vendre patrimoni per invertir i esperar condicions millors en el futur. En realitat, els diners rebuts han servit per finançar dèficits públics derivats d¿altres reformes, com, per exemple, les de l¿educació, les pensions i la seguretat social. El resultat final és que el gran salt en inversió social no s¿ha produït. S¿ha perdut una oportunitat històrica per impulsar el desenvolupament de bona part de la regió. En aquest context, no és estrany que apareguin moltes pressions socials per frenar les privatitzacions.

 

Bolívia, un país pioner en la regió quant al control de la hiperinflació, la realització de reformes estructurals profundes en el terreny econòmic i l¿eliminació dels cultius de fulles de coca, entre altres mesures, també va ser pioner a adonar-se, cap a la meitat dels anys noranta, que, si rebia de cop tot els diners de les privatitzacions de les empreses públiques, no seria capaç de gestionar-los i fer el salt esperat. De manera informal, els polítics d¿aquella època deien que, amb els alts graus de corrupció de l¿Administració, aquells diners corrien el risc d¿¿evaporar-se¿. Van decidir vendre¿n el 51 % a un soci estratègic i donar a cada ciutadà més gran de 21 anys la part que li corresponia del 49 % restant. Aquest procés es va anomenar capitalització i va substituir els processos de privatització tradicionals, que fins aleshores venien actius o empreses en funcionament. Quina era la diferència? La cerca d¿aliances i col·laboracions amb grans empreses per mirar d¿evitar la pèrdua d¿una oportunitat històrica i dels diners enmig de la corrupció.

 

Actualment, gairebé deu anys després, a Bolívia, els resultats quant a l¿eficiència de les empreses han estat molt bons. No obstant això, l¿aliança estratègica amb grans empreses no ha resolt el problema del deute pel que fa a inversió social. És cert que els diners no es van ¿evaporar¿ de les arques de l¿Estat, però també ho és que no s¿han invertit per reduir els índexs de pobresa.

 

Tornant al principi d¿aquest article, podem trobar una tercera via. Una via en què les empreses es facin càrrec de la gestió i en millorin les condicions, com han fet fins ara. Una via en què els diners de la venda de les empreses públiques es lliurin de mica en mica als governs, perquè puguin iniciar processos sistemàtics d¿inversió a llarg termini: una mica cada any, però de manera sostenible en el temps.

 

Aquesta via comporta dos avantatges als països de la regió. El primer avantatge seria l¿enfortiment de les institucions, perquè s¿estaria generant la visió a llarg termini pel que fa a la gestió de la inversió. En aquest sentit, s¿haurien de desenvolupar les capacitats de gestió necessàries. Amb aquesta mesura, la capacitat d¿ajuda i de control dels organismes multilaterals estaria molt més definida.

 

El segon avantatge és que la capacitat de la corrupció d¿¿evaporar¿ aquests recursos quedaria molt limitada i es podria exigir accountability a llarg termini. Es reduirien en gran mesura les possibilitats de ¿pelotazos¿: és molt més difícil per a la corrupció generar una gran quantitat de petits ¿pelotazos¿ en el mateix lloc de manera sostenible en el temps que donar un gran cop.

 

En resum, es tractaria d¿establir un nou acord a tres parts: els governs, les empreses i els organismes multilaterals. Els governs rebrien els diners de manera sostenible en el temps i podrien avançar. Les empreses tindrien unes condicions millors a l¿hora de defensar els seus interessos. Els organismes multilaterals podrien donar suport a l¿enfortiment de les institucions d¿una manera efectiva, per mitjà de la creació de mecanismes que en limitin les possibilitats de corrupció.

 

Encara queden empreses i països amb empreses públiques que possiblement es decantaran per la privatització. El directiu espanyol que va suggerir aquesta idea comentava que el perill és que quan torni a tocar entrar a països de l¿Amèrica Llatina o d¿altres regions del món s¿apliqui el mateix mecanisme. És hora d¿aprendre¿n.

 

Per cert, m¿oblidava d¿esmentar que escric en qualitat d¿espanyol i català preocupat per la situació que han d¿aforntar les nostres empreses a l¿Amèrica Llatina, però també com a bolivià que observa, des de la distància, com estem perdent bona part de la nostra oportunitat històrica de fer un salt social important i, encara pitjor, bona part de la democràcia que tant ens ha costat d¿aconseguir.

 

 


Pedro Parada és professor del Departament de Política d¿Empresa d¿ESADE.

 

 

 

 

Imprimir | Enviar a un amic | _COMPARTIR | Sense comentaris | Què és RSS?



 Introduir Comentari
Nom* Cognoms*
Comentari*
captcha
ENVIAR
ENVIAR  ENVIAR  ENVIAR
ENVIAR
ESBORRAR
ESBORRAR  ESBORRAR  ESBORRAR
ESBORRAR
Subscripcions
Vull rebre PUBLIC
Vull donar-me'n de baixa
Enviar
Enviar  Enviar  Enviar
Enviar
Partners
Promotors:
Free access to PUBLIC 50 Book
Executive Master in Public Administration (EMPA)
© ESADE | Av. Pedralbes 60-62, 08034 Barcelona | (+34) 932.806.162 | ISSN 2013-2506 | Resolució òptima 1280x1024 Avís legal | Política de privacitat