El que ha prohibit és només l’acte en espai municipal o l’acte per ell mateix? És cert que el jutge en qüestió era un dels signants del manifest “Libres e iguales” i que acabava el comunicat d’adhesió amb un Viva España? Com li ha estat adjudicat aquest recurs, per sorteig o a dit? Pot un jutge en aquestes condicions jutjar un cas com aquest?

Temps enrere, per resoldre aquestes qüestions baixaves al quiosc. En el meu cas, comprava dos o tres diaris, entre els quals, sempre, El País. Alguna cosa ha canviat, però. Avui dia quan llegeixo l’editorial d’aquest diari hi trobo justificacions a la violència i contra la llibertat d’expressió. Al seu costat, en una suposada pàgina d’anàlisi, per explicar la Diada, hi circulen mots com Otegui, passamuntanyes, perversió, naïve i religió. Preguntes com les anteriors, doncs, es resolen ara a Twitter i comparant webs. A voltes trobes la font original. Sempre a la recerca d’algú amb capacitat per fer una interpretació acurada del fet en qüestió. Interpretació que quedarà automàticament submergida amb la de tants altres suposats experts i fosa enmig del guirigall i el soroll.

En aquestes circumstàncies uns s’agafen al seus mitjans de capçalera com si fossin un missal i es deixen arrossegar per l’agenda política marcada. L’incendi dels arxius de la Ciutat de la Justícia de València no són notícia. La crema d’una bandera espanyola, sí. Les amenaces contra Puigdemont o Anna Gabriel no són notícia. El suposat avís als Mossos per part de la CIA, sí. L’àmplia demanda als mitjans de comunicació internacionals per permetre un referèndum vinculant, no. I així. El truc consisteix a aprendre a no escoltar. Davant d’aquesta situació uns intenten mantenir el seny i el sentit crític enmig d’un mar d’insults. Una part de la societat, la més jove, es torna cínica i immune a cap idea de veritat. D’això n’hi diuen la crisi dels experts i dels mitjans de comunicació. Altres de cop i volta entenen el fenomen Trump.

En qualsevol cas, la majoria pren partit i es va alineant segons els seus valors, creences i sentiments. Així doncs, aquí van els meus. El que no és legal pot ser democràtic. Davant del dubte entre què és autoritarisme i què és democràcia, mirem qui pregunta als ciutadans i qui no. En absència de diàleg, el vot és la mesura. La responsabilitat d’arreglar un problema és sempre proporcional a la teva força. La llei no és justa, simplement és el procediment que ens hem dotat com a societat per resoldre disputes. La llei es pot canviar quan deixa de funcionar. Només faltaria. La involució institucional pot ser moltes coses, però també ho són els atacs a la llibertat d’expressió, de premsa i de reunió. I efectivament et poden colar un estat d’excepció per la porta del darrere, i contra això cal lluitar-hi.