“Les resolucions del Tribunal Econòmic Administratiu es converteixen en doctrina que vincula tota l’Agència Tributària”, ha assegurat Carlos Gómez, subdirector general de Tributs, durant la jornada “La relació de l’Administració tributària amb el contribuent: cap a la (in)seguretat jurídica?”, organitzada per ESADE Law School, en col·laboració amb Crowe Horwath Legal y Tributario, que ha inaugurat Eduardo Berché, degà d’ESADE Law School. Durant la sessió, magistrats, inspectors, assessors tributaris i professors universitaris han dialogat sobre les qüestions fiscals més actuals, des d’una doble perspectiva: la de l’Administració tributària i la dels contribuents.

“Les operacions vinculades han assolit un punt de maduresa, i aquest és un tema molt consulat per auditors, accionistes minoritaris i sindicalistes”, ha assenyalat Jordi Bech, president de Crowe Horwath. En la seva exposició, s’ha referit a diferents mètodes reconeguts per l’Agència Tributària (AEAT) per establir preus en les transaccions que es realitzen entre empreses que pertanyen a un mateix grup o que es gestionen entre persones amb una relació familiar de primer o de segon grau, és a dir, les anomenades operacions vinculades”. A criteri seu, “és un fet que existeixen mètodes acceptats per l’AEAT, que permeten justificar els preus a què s’han fet les transaccions i garantir així que no es tracta de cap activitat encoberta o que serveixi per simular una activitat empresarial. Tanmateix, malgrat seguir mètodes reconeguts, no sempre obtenen l’acceptació de l’Administració”. “Això fa que els empresaris tinguin la sensació de trobar-se en una situació d’inseguretat jurídica”, ha explicat. Fins i tot l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) ha emès una sèrie de recomanacions sobre la necessitat de donar seguretat jurídica per impulsar l’activitat econòmica”, ha destacat Bech.

Per la seva banda, José María Remacha, inspector d’Hisenda, ha puntualitzat que “mai no hi ha hagut gaire seguretat jurídica, perquè no hi ha una única resposta per a l’Administració i els obligats a tributar”. I ha afegit que “cal una relació fluïda de cooperació entre l’Administració i el contribuent”. “És evident que les empreses necessiten seguretat però, en qüestió d’operacions vinculades, l’AEAT vol ajudar a establir un preu, encara que no pretén dir a ningú com ha de portar els seus negocis.” Remacha ha exposat, entre d’altres criteris interpretatius per establir els preus de transacció, “mantenir la coherència en l’argumentació, no comparar els preus amb empreses que tenen utilitats en un mercat que té pèrdues, utilitzar qualsevol base de dades amb informació comptable o comparar amb productes de la mateixa categoria”. A més, ha suggerit que la millor manera de portar la relació amb Hisenda és que “el contribuent expliqui la seva veritat abans que ningú” i “que justifiqui els negocis en el moment en què es realitzen, fixant una política de preus a temps, i no a posteriori”.

Sobre el delicte fiscal i el procés penal, Juan Iglesias, soci de Crowe Horwath i inspector d’Hisenda en excedència, ha analitzat la història de quaranta anys de delicte fiscal a Espanya i ha manifestat la seva inquietud per la manca d’un criteri estable sobre el model de relació entre l’Administració tributària i els òrgans de la jurisdicció penal. Pel que fa al grau de seguretat jurídica, Iglesias considera que “el sistema fiscal ha de ser percebut com a just, però difícilment serà així si no respon a la seguretat jurídica; sense ella, impera l’arbitrarietat i no hi ha dret ni justícia autèntica”. Considera que l’origen de la majoria dels problemes interpretatius de les normes sobre el procediment que cal seguir és que el jutge penal es veu obligat a aplicar la normativa tributària per decidir si s’ha comès o no un delicte contra la hisenda pública. Això provoca greus distorsions en l’aplicació de les figures tradicionals del procés penal, com ara la prejudicialitat, la litispendència i la cosa jutjada i, a més, pot arribar a vulnerar el dret fonamental al jutge ordinari que predetermina la llei, segons l’article 24 de la Constitució espanyola.

David Velázquez, professor d’ESADE Law School i magistrat en excedència, ha indicat que “la prescripció d’un delicte fiscal no ha de deixar marge a la inseguretat jurídica, allargant fins a l’infinit el còmput del termini de prescripció”. “Actualment, el delicte fiscal es consuma en els supòsits d’autoliquidació en el moment en què expira el termini legal de presentació de la declaració i, a partir d’aleshores, comença el de prescripció”. A més, “l’últim moment per regularitzar és quan queda constància que l’obligat a tributar ha rebut una notificació de l’Administració tributària respecte d’actuacions inequívocament inspectores; abans d’això, cal regularitzar”. Finalment, el professor d’ESADE ha reflexionat sobre dos aspectes diferencials: “qui té més recursos pot aconseguir una posició avantatjada en la negociació d’una conformitat o en l’aplicació d’atenuants, perquè pot efectuar més fàcilment un pagament immediat del deute; d’altra banda, s’obre una nova via de prova per a les empreses, ja que poden al·legar la compliance com a eximent, però hauran de convèncer el jutge penal que dintre d’elles s’implementa de manera efectiva i que tenen vigent una cultura que vetlla pel compliment”.