Tradicionalment la literatura de ciència-ficció s'havia fet la pregunta de què implicaria, en el futur, ser un robot (Jo, robot, segons Isaac Asimov). Però el debat present està dominat per un interrogant més egoista, també més pragmàtic. Què implicarà per a nosaltres, els humans, l'extensió dels robots D'ells, els robots. Hem d'entendre per robot no només un aparell amb una certa aparença humana sinó qualsevol maquina intelligent capaç de realitzar tasques sofisticades. Ens preocupa especialment l'efecte que aquest món de màquines intel·ligents tindrà sobre la humanitat, sobre les condicions de treball, els salaris, la distribució de la riquesa. Inclús sobre el nostre valor com a individus (Jo, humà, es podria titular la novel·la) i sobre l'organització de la societat.

Sembla clar que tard o d'hora les màquines intel·ligents podran portar a terme la majoria de les tasques de manera millor que els humans i amb un cost més baix. Això serà possible gràcies als avenços tècnics en processament de dades, a la possibilitat de replicar gairebé sense costos el software informàtic i al fet que les màquines realitzin processos d'aprenentatge.

Això farà canviar  molt el món, i sí, ens afectarà. Les màquines no ho faran tot, però faran un nombre suficient de coses per fer desaparèixer molts llocs de feina. Els sectors que se'n poden veure afectats més aviat són la manufactura industrial, el transport i la provisió de serveis en hotels i restaurants. I clarament les més vulnerables són les persones amb menys educació i menys ingressos.
fa pocs dies, en un article Martin Wolff reflexionava sobre com podia ser aquest món on les màquines artificials realitzessin una bona part del treball.

Presentava dos possibles escenaris. Un món tecnofeudal, amb una elit rica, de propietaris, contractant un gran nombre d'éssers humans no pel seu valor sinó pel mer plaer de la dominació. Terrible. I una altra possibilitat molt millor: un món molt més just, on es comparteix equitativament la creixent riquesa i els humans gaudeixen d'un oci civilitzat. Les fonts d'energia renovable i la facilitat d'accedir-hi gairebé de manera individual semblarien afavorir aquest segon escenari. El fatalisme i la misantropia ens farien pensar en el primer.

El futur no està escrit, és incert. Però el futur ho és per definició d'incert. La societat resultant serà fruit de milions de decisions i de milers de conflictes. Ara és difícil predir-ne el resultat. Però els interrogants s'amunteguen. La por a l'altre ja no es concentrarà en les persones que venen de països llunyans amb cultures diferents. Els altres, l'amenaça, seran els robots Somiaran els androides ovelles mecàniques O somiaran el mateix que una jove embarassada intentant creuar la Mediterrània sense ofegar-se O bé les màquines seran acceptades perquè generen riquesa i alliberen de tasques monòtones i perilloses (Benvingut Mr/Ms Robot). Llavors el conflicte seria entre grups humans. La lluita per imposar un dels dos escenaris: el privilegi d'uns pocs o la gairebé utòpica vida regalada amb poc treball físic i una riquesa ben distribuïda.

Però abans que arribin els robots, en aquesta nostra terra mitjana s'ha perdut un anell. L'anell del poder democràtic-liberal. L'augment de les desigualtats, la creixent incertesa d'un món globalitzat, la por als fluxos migratoris fan evolucionar els països en una direcció que els allunya del model polític i social que coneixíem com a democràcies liberals. En lloc d'això emergeixen les plutocràcies i les autocràcies de tipus populista, o diverses barreges de totes dues.

SI aquest model polític s'estén i es consolida, quan les nostres societats hagin de prendre decisions de com adaptar-se a l'era de les màquines intel·ligents, tot esperant Godot-Robot, això no es farà seguint els models democràtics i liberals. I llavors serà més difícil d'evitar l'escenari tecnofeudal i d'apropar-se a l'escenari d'humans illustrats que gaudeixen de la nova era del treball plàcid.